Carregant...
 

Sentència 47-2021 del TSJA. Infracció de falsa declaració. Els recàrrecs de l’article 24 de la Llei de bases de l’ordenament tributari només s’apliquen en cas de presentació extemporània d’una declaració. Principi de proporcionalitat.

Ítems
Inclòs per:
LesLleis.com
Tipus
Sentència tribunal superior
Descripció:
Sentència 47-2021 del TSJA. Infracció de falsa declaració. Els recàrrecs de l’article 24 de la Llei de bases de l’ordenament tributari només s’apliquen en cas de presentació extemporània d’una declaració. Principi de proporcionalitat.
Data document:
10/06/2021
Impostos relacionats:
Franquícies duaneres, Bases de l'ordenament tributari
Texte:

Sentència 47-2021 del TSJA. Infracció de falsa declaració. Els recàrrecs de l’article 24 de la Llei de bases de l’ordenament tributari només s’apliquen en cas de presentació extemporània d’una declaració. Principi de proporcionalitat: aplicació del Codi de Duana com a llei especial.


Extracte facilitat per Strategos

Resum: L’administració sancionà una entitat com a responsable d’una infracció de falsa declaració de l’article 247.1. del Codi de Duana. L’esmentada entitat va regularitzar la seva situació tributaria un cop rebut requeriment de l’Administració.

La qüestió de fons és l’aplicació de la Llei de bases de l’ordenament tributari en el règim sancionador previst en la normativa duanera. La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles impugnada pel Govern estima aplicació article 24 d’aquesta Llei, que exclou la sanció quan els obligats tributaris regularitzen la seva situació després d’haver rebut un requeriment previ de l’administració, aplicant-se en el seu lloc un recàrrec del 15%.

El Tribunal estima el recurs d’apel·lació presentat per considerar que l’esmentat article no resulta d’aplicació en la mesura en que no es tracta de la presentació extemporània d’una declaració o autoliquidació, sinó d’una falsa declaració. Tampoc resultava d’aplicació perquè la regularització no es realitzar dintre dels terminis establerts en el requeriment.

Addicionalment, el Tribunal Superior de Justícia recorda que el Codi de Duana constitueix llei especial en matèria duanera.

Resolució: Revoca sentència recorreguda (Tribunal de Batlles 4 de novembre de 2020) i estima el recurs d’apel·lació presentat per Govern.

Aquesta valoració no ofereix consells específics per a situacions determinades i concretes. Demaneu assessorament jurídic abans d’entaular accions concretes, en vista de les circumstàncies de cada assumpte.


Logostrategos

C. Prat de la Creu, 59-65
Escala A, 2a planta
AD500 Andorra la Vella
 +376 805 705 
strategos@strategos.ad

Núm. de Protocol: 2000002/2020
Núm. de Rotlle: TSJA-0000005/2021

SENTÈNCIA 47-2021

PARTS:

Apel·lant: GOVERN D'ANDORRA
Representant: Sra. IOM
Advocada: Sra. MBV

Apel·lat: T. SL
Representant: Sr. CPS
Advocat: Sr. MJV

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA
Magistrats: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ
Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ


Andorra la Vella, el deu de juny de dos mil vint-i-ú.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número 2000002/2020.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació de l’entitat T. SL va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava la resolució de 29 de novembre de 2019 de la Comissió Tècnica Tributària, que havia desestimat el recurs formulat contra la resolució de 17 de juny de 2019 del Ministre de Finances, en virtut de la qual es va imposar a l’agent una sanció de 87.759,04 €, com a responsable d’una infracció de falsa declaració de l’article 247.1 del Codi de Duana.

La sentència de 4 de novembre de 2020 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles ha estimat la demanda, declarant que les resolucions impugnades no són ajustades a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa. La sentència considera aplicable als procediments en matèria duanera l’article 24 de la Llei de bases de l’ordenament tributari (en endavant LBOT), segons el qual s’exclourien les sancions aplicables quan els obligats tributaris regularitzen la seva situació després d’haver rebut un requeriment previ de l’Administració, aplicant-se en el seu lloc un recàrrec del 15%, sempre que es presenti la declaració o l’autoliquidació dins dels terminis que estableixi el requeriment administratiu.

2.- La representació del Govern ha interposat recurs d’apel·lació contra la referida sentència del Tribunal de Batlles, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

a) Ha de prevaler la norma específica (el Codi de Duana) sobre la norma més general (la LBOT), i el primer no contempla en cap moment l’aplicació de recàrrecs. A més, l’article 125.4 de l’esmentada Llei de bases remet quant a les infraccions en matèria duanera a la normativa vigent en aquest àmbit, el que exclou l’aplicació de l’article 24 de la LBOT.
b) Si s’aplica la LBOT, també s’ha d’estar al contingut del seu article 120.2, segons el qual els obligats tributaris que regularitzin voluntàriament la seva situació tributària no incorren en responsabilitat per les infraccions comeses, però aquest apartat no s’aplica quan, prèviament a la regularització, l’Administració tributària ja ha comunicat l’inici d’actuacions de comprovació o d’investigació, com succeeix en aquest supòsit.
c) Amb caràcter subsidiari, no s’ha complert el requisit de l’article 24.3 de la LBOT, que preveu, per aplicar el recàrrec enlloc de la sanció, que es declari o s’autoliquidi dins dels terminis que estableixi el requeriment, cosa que no hauria succeït en aquest cas.


3.- La representació de la part agent s’ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada, en base a les següents al·legacions:

a) Es va produir en la declaració inicial un error excusable, ja que la recurrent es va basar en la documentació que se li va facilitar, que indicava que ja s’havien satisfet tots els drets duaners d’entrada a la Unió Europea.
b) Resulta aplicable l’article 24 de la LBOT, ja que aquesta Llei recull els fonaments de l’ordenament tributari i el Codi de Duana no estableix res contra l’aplicació dels recàrrecs, sobre els quals la part havia d’haver estat informada, segons l’article 27 de la LBOT.
c) No es pot aplicar l’article 120.2 de la LBOT, que es refereix als obligats que regularitzin voluntàriament la seva situació tributària, mentre que l’agent va regularitzar a requeriment de la Duana.
d) Sobre el termini per a regularitzar, cal tenir en compte que es va haver de preparar un gran volum de documentació i que, admesa la declaració el 21 de desembre de 2018, s’ha d’entendre que hi va haver una segona pròrroga tàcita del termini.
e) L’acta d’infracció s’havia de redactar immediatament després de constatar-se la mateixa, i no procedia acumular en una sola acta les altres infraccions detectades en els tres anys anteriors.
f) La sanció imposada vulnera els principis de proporcionalitat i de legalitat, ja que s’hauria d’haver aplicat el límit màxim del 150% de la quota defraudada, que preveu l’article 131 de la LBOT.


4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com s’ha exposat en els antecedents, s’examina en aquest procés la legalitat de la resolució de 29 de novembre de 2019 de la Comissió Tècnica Tributària, que va desestimar el recurs formulat contra la resolució de 17 de juny de 2019 del Ministre de Finances, en virtut de la qual es va imposar a l’agent una sanció de 87.759,04 €, com a responsable d’una infracció de falsa declaració de l’article 247.1 del Codi de Duana.

Aquestes resolucions es basen en què la demandant va declarar una sèrie de mercaderies sota el règim de posada al consum, quan en realitat procedien de dipòsit duaner i no havien estat posades en lliure pràctica, mitjançant l’abonament de la tarifa exterior comú.

Tanmateix, la sentència apel·lada ha considerat que s’ha d’aplicar l’article 24 de la LBOT, segons el qual s’exclourien les sancions aplicables quan els obligats tributaris regularitzen la seva situació després d’haver rebut un requeriment previ de l’Administració, aplicant-se en el seu lloc un recàrrec del 15%, sempre que es presenti la declaració o l’autoliquidació dins dels terminis que estableixi el requeriment administratiu.

Tercer.- Les parts plantegen un aferrissat debat sobre si resulta aplicable el referit article 24 de la LBOT en l’àmbit duaner, posició en què coincideixen la sentència apel·lada i la part agent, mentre que l’Administració sosté que, a manca de regulació dels recàrrecs en el Codi de Duana, que és la lex specialis en aquesta matèria, s’ha d’aplicar sense excepció el règim d’infraccions i sancions que preveu aquest darrer text legal.

Ara bé, les parts obliden que l’article 24 de la LBOT es refereix a un supòsit de fet que és totalment aliè al que es planteja en aquest procés. Com indica ja l’epígraf del precepte, aquest contempla els casos de presentació extemporània d’una declaració o autoliquidació, cosa que és ben diferent a una falsa declaració com la que s’imputa a l’agent en aquest cas.

Quan els obligats tributaris presenten fora de termini aquestes declaracions o autoliquidacions, ja sigui de forma voluntària o previ requeriment de l’Administració, s’aplica un recàrrec sobre l’import ingressat extemporàniament, que pot arribar al 15%, i en aquests casos el recàrrec exclou les sancions que s’haurien pogut exigir, sempre que no hagi transcorregut un termini igual o superior a sis mesos article 24.5).

Però cal insistir en que, en aquests supòsits, l’única irregularitat comesa per l’obligat tributari consisteix en l’incompliment del termini establert per a la presentació de la declaració o autoliquidació, és a dir, en l’extemporaneïtat de les mateixes. En els altres supòsits, com succeeix en aquest cas en què s’ha produït una falsa declaració, s’ha de concloure que queden fora de l’àmbit d’aplicació de l’article 24 de la LBOT i, en conseqüència, no es pot produir la invocada substitució de les sancions aplicables per un recàrrec.

A més, en tot cas, tampoc es podria procedir a l’aplicació d’aquest precepte, ja que el mateix exigeix que la declaració o l’autoliquidació es produeixi dins dels terminis establerts en el requeriment, mentre que, en aquest cas, la pròrroga concedida per l’Administració finalitzava el 19 de novembre de 2018, mentre que la declaració no es va presentar fins el 21 de desembre següent. La part agent al·lega el gran volum de documentació que era necessari recopilar, però aquesta circumstància hagués pogut motivar la petició d’una pròrroga addicional, cas de ser procedent, però aquest fet no es va produir, de manera que la declaració es va presentar quan ja havia vençut el termini concedit per a fer-ho.

En darrer terme, resulta perfectament aplicable l’article 120.2 de la LBOT, segons el qual no incorren en responsabilitat per les infraccions comeses els obligats tributaris que voluntàriament regularitzin la seva situació o esmenin les declaracions o autoliquidacions, però sempre que l’Administració tributària no hagi comunicat l’inici d’actuacions de comprovació o d’investigació. En aquest cas, no es pot parlar d’una declaració espontània per part de l’agent, sinó que la regularització es va produir per l’actuació dels agents de l’Administració duanera.

En conseqüència, procedeix revocar la sentència apel·lada per aquest motiu, cosa que comporta la necessitat d’examinar els altres arguments en què la part agent fonamenta la invalidesa de les resolucions administratives impugnades.

Quart.- En primer lloc, la demandant al·lega l’existència d’un error excusable, ja que aquella es va basar en la documentació que se li va facilitar, que indicava que ja s’havien satisfet tots els drets duaners d’entrada a la Unió Europea. Tanmateix, segons la resolució sancionadora, la infracció es va constatar mitjançant un mer control documental, ja que la declaració indicava un règim “49.00”, que consisteix en la posada a lliure disposició amb el pagament de les imposicions escaients, mentre que el document precedent mencionava el règim “31.71”, que indica que la mercaderia es trobava prèviament en dipòsit duaner en suspensió de pagament d’imposicions i drets de duana.

En conseqüència, l’examen acurat de la documentació hagués permès a l’agent constatar aquesta discrepància, i, com va dir la sentència d’aquesta Sala núm. 37-2020, de 26 de novembre, l’agència de duana és una empresa especialitzada en matèria duanera, a la qual resulta exigible un especial deure de cura com a professional en el sector. És per això que s’ha de descartar l’error excusable que invoca la part agent.

Cinquè.- S’invoca també una infracció de procediment, pel fet que l’acta aixecada comprèn les infraccions constatades durant els anys 2016 a 2018, mentre que l’agent considera que no es podien acumular aquestes en una acta única.

L’article 241 del Codi de Duana faculta els agents a realitzar les actuacions de comprovació que considerin necessàries, i en cap cas impedeix l’acumulació de diverses infraccions, especialment quan, com succeeix en aquest cas, totes tenen la mateixa naturalesa i, per tant, es troben íntimament relacionades.

En qualsevol cas, aquesta circumstància no ha comportat cap indefensió per a la interessada, que ha pogut articular els mecanismes de defensa que ha considerat necessaris, de manera que no es pot apreciar cap invalidesa de les resolucions impugnades per aquest motiu, en aplicació del criteri que estableix l’article 49.1 del Codi de l’Administració.

Sisè.- En darrer terme, s’al·lega la infracció del principi de proporcionalitat, ja que la part agent considera que s’hauria d’haver aplicat el límit màxim que, en matèria de sancions, preveu l’article 131 de la LBOT.

En aquest cas, s’ha aplicat la sanció prevista en l’article 247.3 del Codi de Duana, que ascendeix a l’import de vuit vegades els drets o les imposicions eludides més un complement de 60 a 900 €, segons l’escala indicada en el precepte.

Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte que l’article 125.4 de la LBOT disposa que les infraccions en matèria duanera es regulen segons la normativa vigent en aquest àmbit. En conseqüència, el Codi de Duana constitueix la lex specialis a la qual s’ha d’atendre, com ja van declarar les sentències d’aquesta Sala núm. 37-2020, de 26 de novembre, i 42-2020, de 18 de desembre. En efecte, segons l’article 1 de la LBOT, aquesta Llei estableix les normes generals i els principis bàsics que constitueixen el règim jurídic del sistema tributari, i pels quals es regeixen els tributs i les relacions entre l’Administració tributària i els obligats tributaris, a manca de llei específica en contra. Procedeix, doncs, aplicar el règim d’infraccions i sancions que preveu el Codi de Duana.

Per tots aquests motius, s’ha d’estimar el recurs d’apel·lació que interposa l’Administració i desestimar correlativament la demanda formulada per la part agent.

Setè.- No s’aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en ambdues instàncies.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar el recurs d’apel·lació que interposa el Govern contra la sentència dictada el 4 de novembre de 2020 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es revoca i deixa sense efecte.

Segon.- Desestimar la demanda formulada per l’entitat T. SL i declarar que les resolucions impugnades de la Comissió Tècnica Tributària de 29 de novembre de 2019 i del Ministre de Finances de 17 de juny de 2019 són ajustades a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa.

Tercer.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s’hagi complert el que disposa l’article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.