Carregant...
 

Sentència 57/2022 del TSJA. Impost sobre societats. Amortització dels immobles en funcionament a la data d’aplicació de la Llei. Necessitat d’acreditar la data i el valor d’adquisició.

Ítems
Inclòs per:
LesLleis.com
Tipus
Sentència tribunal superior
Descripció:
Sentència 57/2022 del TSJA. Impost sobre societats. Amortització dels immobles en funcionament a la data d’aplicació de la Llei. Necessitat d’acreditar la data i el valor d’adquisició.
Data document:
20/07/2022
Impostos relacionats:
Impost Societats
Texte:

Sentència 57/2022 del TSJA. Impost sobre societats. Amortització dels immobles en funcionament a la data d’aplicació de la Llei. Necessitat d’acreditar la data i el valor d’adquisició.


Extracte facilitat per Strategos

Resum: El litigi versa sobre l’aplicació de la disposició transitòria segona de la Llei de l’impost sobre societats (LIS), pel que fa a la determinació de la data de posada en funcionament dels immobles que el soci únic va a aportar a la societat, així com al valor d’adquisició que cal aplicar als mateixos.

La recurrent al·lega que la citada disposició transitòria només resulta d’aplicació a aquells béns en funcionament en la data d’aplicació efectiva d’aquesta Llei i, per tant, no resultaria d’aplicació a l’immoble de la botiga E que si bé va ser construït l’any 1976, es van realitzar importants obres de reforma, que no van acabar fins a finals de 2011 i es va arrendar amb efectes de l’1 de gener de 2012. En conseqüència, considera que no estava en funcionament a la data d’entrada en vigor de la LIS.

El Tribunal desestima aquest argument tot assenyalant que el moment en que el moment en què s’obtenen efectivament els ingressos derivats de l’arrendament de l’immoble no es pot equiparar a la data de l’adquisició o de la posada en funcionament del bé. En aquest cas, l’immoble estava en funcionament des d’una data molt anterior a la seva reforma i explotació mitjançant arrendament, de manera que resulta perfectament aplicable la disposició transitòria.

Pel que respecta a l’immoble del restaurant, la recurrent no acredita ni la data de posada en funcionament del bé, ni el seu preu o cost d’adquisició, ni les amortitzacions o correccions valoratives realitzades comptablement abans de l’aplicació de la LIS. Simplement, es limita a invocar el valor de mercat derivat de les reformes realitzades l’any 2004.

El Tribunal conclou que l’Administració va aplicar correctament el sistema d’estimació indirecta determinant la impossibilitat d’amortitzar els immobles amb posterioritat a la vigència de la LIS.

Resolució: Confirma la sentència recorreguda (Tribunal de Batlles 6 de setembre de 2021) i desestima el recurs d’apel·lació presentat per la societat.

Aquesta valoració no ofereix consells específics per a situacions determinades i concretes. Demaneu assessorament jurídic abans d’entaular accions concretes, en vista de les circumstàncies de cada assumpte.


Logostrategos

C. Prat de la Creu, 59-65
Escala A, 2a planta
AD500 Andorra la Vella
 +376 805 705 
strategos@strategos.ad

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
Sala Administrativa
Núm. de Protocol: 1000041/2018
Núm. de Rotlle: TSJA-0000092/2021

SENTÈNCIA 57-2022

PARTS:

Apel·lant: A. SAU
Representant: Sra. CRS
Advocada: Sra. MRB

Apel·lat: GOVERN D’ANDORRA
Representant: Sra. VAX
Advocada: Sra. MBV

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA
Magistrades: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ
Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Andorra la Vella, el 20 de juliol de 2022.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número 1000041/2018.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació de l’entitat A. SAU va interposar demanda contra el GOVERN, en què impugnava l’acord de la Comissió Tècnica Tributària de 9 de juliol de 2018, que va desestimar el recurs formulat contra la resolució de 19 de març de 2018 del Director general del Departament de Tributs i Fronteres, confirmatòria de la liquidació practicada en el procediment d’inspecció tributària seguit a l’agent respecte de l’impost sobre societats corresponent als exercicis 2013, 2014 i 2015.

La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 6 de setembre de 2021 ha desestimat la demanda, declarant que la resolució impugnada és ajustada a dret i als fins que legitimen l’activitat administrativa.

2.- La representació de l’agent ha interposat recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

a) Va introduir nous arguments en l’escrit de conclusions, un cop va conèixer la jurisprudència de la Sala sobre l’aplicació de la disposició transitòria 2ª de la Llei de l’impost sobre societats (LIS). Aquests arguments no són extemporanis, ja que no s’ha produït indefensió del Govern, que ja disposava d’informació sobre les reformes efectuades en els edificis litigiosos.
b) La disposició transitòria 2ª de la LIS no és aplicable a la botiga E., ja que l’immoble no estava en funcionament a l’entrada en vigor de la Llei. Aquest va ser objecte d’una important reforma i no fou fins a l’1 de gener de 2012 que, un cop acabades les obres, es va procedir al seu arrendament.
c) La valoració del restaurant S. tampoc és correcta, ja que l’any 2004 es van realitzar considerables obres de reforma i el valor de l’immoble ha de ser coincident amb les referides obres.


3.- La representació del Govern s’ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada, d’acord amb les següents argumentacions:

a) La documentació aportada per l’agent es va incorporar un cop realitzat el tràmit d’audiència, de manera que es va presentar de forma extemporània, segons l’article 40.3 del Reglament d’aplicació dels tributs.
b) La transmissió dels béns va obeir en aquest cas a una operació entre el soci únic i la societat, per la qual cosa aquells resten sota el control de la mateixa persona. El preu de cost o adquisició no es pot assimilar al valor de mercat, d’acord amb la disposició transitòria 2ª de la LIS que, segons la jurisprudència, constitueix una clàusula “anti-abús”.
c) En absència de la informació necessària per poder determinar el cost d’adquisició dels immobles, l’Administració va aplicar el mètode de substitució que preveu la Llei i, en concret, el sistema d’estimació indirecta.


4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.|||CFL)}

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com s’ha exposat en els antecedents, l’objecte d’aquest procés consisteix en verificar la legalitat de l’acord adoptat per la Comissió Tècnica Tributària en data 9 de juliol de 2018, el qual va desestimar el recurs formulat contra la resolució de 19 de març de 2018 del Director general del Departament de Tributs i Fronteres, confirmatòria de la liquidació practicada en el procediment d’inspecció tributària seguit a l’agent respecte de l’impost sobre societats corresponent als exercicis 2013, 2014 i 2015.

La qüestió litigiosa versa sobre l’aplicació a aquest cas de la disposició transitòria 2ª de la LIS, pel que fa a la determinació de la data de posada en funcionament dels immobles que va aportar el soci únic a la societat, així com al valor que calia aplicar als mateixos.

Tercer.- De forma prèvia, cal examinar la qüestió de naturalesa processal relativa a la invocació de nous motius d’impugnació en l’escrit de conclusions per part de la societat agent. En efecte, la demanda inicial es fonamentava en què no era aplicable la disposició transitòria 2ª de la LIS, ja que els immobles de referència no s’havien posat en funcionament amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei, atès que es van començar a arrendar l’1 de gener de 2012. Ara bé, en el seu escrit de conclusions, la demandant introdueix altres qüestions, que es refereixen a la realització d’importants obres de reforma, l’entitat de les quals hauria de determinar, en la seva opinió, que el valor dels immobles es fixés en el mateix import d’aquestes obres.

Tant l’Administració com la sentència impugnada citen l’article 40.3 del Reglament d’aplicació dels tributs, segons el qual els interessats han d’aportar els documents acreditatius dels fets en el tràmit d’audiència, sense que es puguin incorporar posteriorment. Tanmateix, la raó fonamental que determina l’extemporaneïtat de les al·legacions formulades darrerament per la part agent radica en que no és possible introduir qüestions noves en els escrits de conclusions, tal com ha declarat de manera reiterada aquesta Sala (v. sentència núm. 74-2005, de 16 de desembre).

Com es va dir en la sentència núm. 47-2002, de 19 de setembre:

“Per tant, els escrits de conclusions tenen per objecte no solament la valoració de les proves sinó la defensa final de les pretensions de cada part, la qual cosa pot comportar la necessitat de rebatre els arguments de les contràries o de recolzar els de les parts que ocupen la mateixa posició en el procés i que no ha estat possible fer en les fases anteriors del procés”.


Aquestes finalitats no inclouen, lògicament, l’alteració dels termes del debat, en la forma en què han quedat fixats en els escrits de demanda i contestació. No es tracta d’una mera exigència formal, sinó que es tracta d’impedir la indefensió de la contrapart. No es pot oblidar que, segons l’article 50 de la Llei de la jurisdicció administrativa, el termini per a presentar els escrits de conclusions és comú a ambdues parts, de manera que els arguments introduïts en aquest tràmit ja no poden ser rebatuts per la contrària, que no disposa de termini hàbil per fer-ho. Tampoc en aquest alçada es poden formular qüestions noves, d’acord amb el principi pendente apellatione, nihil innovetur.

En conseqüència, per aquest únic motiu, ja s’haurien de desestimar les argumentacions introduïdes per l’agent en l’escrit de conclusions.

Quart.- De tota manera, la desestimació de les seves pretensions s’imposa igualment per raons de fons.

Pel que fa a la botiga E., situada en un immoble construït segons l’Administració l’any 1976, la recurrent al·lega que es van realitzar importants obres de reforma, que no van acabar fins a finals de 2011 i es va arrendar amb efectes de l’1 de gener de 2012. En conseqüència, considera que no estava en funcionament a la data d’entrada en vigor de la LIS.

Ara bé, com ja va dir la sentència d’aquesta Sala núm. 17-2021, de 19 de febrer, el moment en què s’obtenen efectivament els ingressos derivats de l’arrendament de l’immoble no es pot equiparar a la data de l’adquisició o de la posada en funcionament del bé.

En aquest cas, l’immoble estava en funcionament des d’una data molt anterior a la seva reforma i explotació mitjançant arrendament, de manera que resulta perfectament aplicable la disposició transitòria 2ª de la LIS. Aquesta conclusió és concordant amb les previsions del Pla general de comptabilitat, el qual afirma que l’amortització durant la vida útil d’un immobilitzat tangible es produirà “des que l’actiu estigui en condicions d’explotació fins que es doni de baixa del balanç”. En el mateix sentit, el Pla afirma que “es reconeixerà un immobilitzat tangible quan s’estimi probable la percepció de beneficis econòmics derivats d’aquest actiu i el seu cost es pugui estimar de manera fiable”. No s’exigeix, en conseqüència, l’efectiva explotació econòmica de l’immoble.

Tal com va dir la sentència núm. 23-2020, de 24 de setembre, “la disposició transitòria segona preveu una correcció pel càlcul de l’amortització; aquesta disposició és una clàusula “anti-abús” i s’ha d’aplicar literalment”. El mateix precepte estableix que el valor del bé s’obtindrà deduint del valor d’adquisició l’amortització lineal que correspongui als anys transcorreguts entre la posada en funcionament de l’element i la data de producció d’efectes de la Llei, i que el contribuent ha de provar fefaentment la data d’adquisició o de posada en funcionament, el preu o cost d’adquisició de l’element patrimonial així com l’amortització i les correccions valoratives realitzades comptablement a la data d’aplicació efectiva de la LIS.

En aquest cas, no consten degudament acreditades aquestes dades, el que condueix a desestimar el recurs de l’agent en aquest punt.

Cinquè.- Sobre el restaurant S., la data de construcció del qual se situa segons l’Administració l’any 1985, la recurrent afirma que es van dur a terme importants obres de reforma l’any 2004, i que el preu d’adquisició s’ha d’equiparar amb l’import d’aquestes obres. No es discuteix, doncs, que la disposició transitòria 2ª de la LIS és plenament aplicable en aquest supòsit.

Amb independència del criteri que es pugui utilitzar respecte d’altres tributs, la referida disposició transitòria estableix que s’ha de partir del valor d’adquisició, i aquest valor coincideix amb el cost històric, segons el Pla general de comptabilitat.

És cert que el mateix Pla preveu que els costos de renovació, ampliació o millora siguin incorporats a l’actiu com a major valor del bé en la mesura que suposin un augment de la seva capacitat, productivitat o allargament de la seva vida útil. Ara bé, això requereix que sigui possible conèixer o estimar raonablement el valor en llibres dels elements que, per haver estat substituïts, han de ser donats de baixa del balanç. Es tracta, doncs, d’una exigència coherent amb la que conté la disposició transitòria 2ª de la LIS.

En aquest cas, es produeix la mateixa circumstància que en el supòsit anterior, és a dir, que la recurrent no acredita ni la data de posada en funcionament del bé, ni el seu preu o cost d’adquisició, ni les amortitzacions o correccions valoratives realitzades comptablement abans de l’aplicació de la LIS, com exigeix taxativament la seva disposició transitòria 2ª. Ben al contrari, es limita a invocar el valor de mercat derivat de les reformes realitzades l’any 2004.

Per tot això, s’ha de concloure que el sistema d’estimació indirecta que ha aplicat l’Administració resulta ajustat a dret, tenint en compte que l’aplicació literal de la disposició transitòria 2ª de la LIS determinaria la impossibilitat d’amortitzar els immobles amb posterioritat a la vigència de la Llei, atesa la manca d’acreditació de les circumstàncies exigides per aquella.

Procedeix, doncs, desestimar el recurs i confirmar la sentència apel·lada en els seus propis termes.

Sisè.- No s’aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d’apel·lació que interposa l’entitat A. SAU contra la sentència dictada el 6 de setembre de 2021 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma íntegrament.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s’hagi complert el que disposa l’article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.